Acabo d’adonar-me de la data en què estem: 31 de desembre de 2010. Un altra any que s’acaba... i això, alhora, em fa pensar en si tot té un final... Aquest post és, més que un consell una reflexió. Potser aquesta vegada sereu vosaltres, estimats i multitudinaris lectors, els qui haureu de donar-me una lliçó a mi.
Últimament estic veient al meu voltant masses finals, cosa que no m’agrada gens, perquè des de fa temps vaig decidir oblidar tot negativisme. Tot i així, malgrat que cada punt i a part jo prefereixi veure l’inici d’una nova història, crec que començo a necessitar més arguments a per convèncer-me. Es que tot ha d’acabar sempre? Es que no hi ha res que pugui durar per sempre? I si és així, perquè ens costat tant d’acceptar-ho? En el fons és llei de vida, tot és caduc en aquest món que ens ha tocat viure, i les relacions humanes són part del món.
No vull extreure cap conclusió d’aquest post, perquè no sé si es veurà massa influït per la onada de nostàlgia que m’envaeix avui. Així que, que cadascú pensi el que vulgui, faci el que vulgui. Això si, tingueu clar que, mentre durin, exprimiu les coses tan com pugueu, perquè el que és una veritat incontestable és que el temps que passa ja no es torna a recuperar.
ESPERO QUE TOTS VOSALTRES ENTREU EN EL 2011 AMB MOLTES GANES DE SER FELIÇOS!
La societat és cada vegada més una societat canviant. Fa un temps, els nostres avis es coneixien als 14 anys i vivien junts per sempre. Segurament no en tots els casos implicava que s'estimessin fins al final, però també segur que en moltes relacions l'amor aconsegueix traspassar la barrera del temps. Sigui com sigui, en aquesta vida que s'esvaeix dècada rere dècada, inexorable, cada segon s'ha de valorar com el més preuat dels tresors; i cada segon d'amor és, ja, la raó de viure.
ResponderEliminarFeliç 2011 per a tu també, consellera (sentimental i, aviat, de la Generalitat jeje)!